CARRERONET

COMÈDIA EN ACTE ÙNIC DE ANNA MARIA CECCOTTI

Homatge al General Rafael Catardi

PERSONATGES

PERSONATGES I INTÈRPRETS

La Vicenda

Tre anni di impegno, di studio, di lavoro, nell’ambito del progetto Palomba, hanno guidato il nostro cammino alla ricerca delle origini di Alghero, alla conoscenza del catalano, idioma locale legato alla vita quotidiana degli abitanti, agli usi, alle tradizioni del passato. Attraverso letture, conversazioni e ricordi di nonni, parenti e persone anziane della vecchia generazione, siamo entrati in un mondo sconosciuto, lontano e nostalgico. Si è creato così in noi il desiderio di trasmettere le emozioni, i sentimenti ed i valori di un patrimonio culturale che le nuove generazioni stanno dimenticando. Come fare? Abbiamo chiesto alla professoressa Ceccotti, interprete sensibile della cultura locale, l’elaborazione di un testo teatrale, specchio di uno spaccato della vita cittadina nei primi decenni del secolo. Il risultato è stato “Carraronet” commedia brillante e vivace, ambientata in una città d’altri tempi, rivisitata nel ricordo di un “grande” della letteratura algherese , il poeta Rafael Catardi ritornato nelle sua città dopo tanti anni di lontananza. Riaffiorano così alla sua mente, in un viaggio immaginario guidato dal bambino Raffaele, gustosissime scene e battibecchi di personaggi tipici della sua fanciullezza. : le raccoglitrici di olive frettolose ed infreddolite si incontrano al mattino presto per il lavoro quotidiano, il barbiere spazza davanti al suo negozio, il calzolaio mette fuori il suo deschetto, la sarta Consolata riordina le sedie per le sue ragazze, i ragazzini giocano per strada, la contessa percorre la strada accompagnata dalla sua cameriera. I diversi personaggi si animano, discutono, litigano, chiacchierano. Il tutto avviene nell’arco di una giornata, in uno spazio temporale che non è più, in un carraronet che appartiene al ricordo malinconico di un’Alghero, “vecchia signora”racchiusa tra le mura , nella mente di chi l’ha vissuta e la trattiene nel profondo del suo cuore.

1a ESCENA

OBERTURA “CARRERONET” (strumentale)

1a ESCENA

La scena è ambientata in un vicolo vuoto, che in seguito si animerà, Rafael è con la moglie e osserva estasiato. Siamo nei primi anni del dopoguerra.

RAFAEL: Quants anys són passats Hi són volgudes dues guerres per me fer tornar Só partit al 1905 i só tornat avui, després de quaranta anys al 1947. Una vida entera a llunt (rivolto verso la moglie) Maria, mira, mira, aqueix és lo meu carreronet. És en aquí que só nat i creixit. La mia minyonia l’he passada en aquest carrer.

MARIA: Lo veig, és... és (Indugia) característic, ecco la paraula exacta és: característic.
Cosa són aqueixos olors? (si tappa il naso con un fazzoletto)

RAFAEL: Ma cosa dius? Olors Són perfums (quasi preso da una strana agitazione, con un largo sorriso, respira forte). Aquest és lo perfum de judia amb col (annusa, alza il naso all’insù e chiude gli occhi). Mama mia Jo me desmaio, entens, entens (prende la moglie per un braccio) tanca los ulls i obri los narils. Cosa entens, cosa entens?

MARIA: (un po’ schifata) No el sep. Diu’l tu.

RAFAEL: D’allada Són de més de quaranta anys que no ne menj.

MARIA: Rafael, jo vaig a trobar ta cosina, tu entant mira-te lo tou carreronet.

RAFAEL: (distrattamente) Mira, no és canviat arrés. Los minyons que juguen a cavall a la paret (la strada, quasi per incanto, si anima, prende vita, i negozi aprono, le attività riprendono), lo sabater amb el trinxet, lo barber que fa la barba, la mestra de cosir amb les minyones, les dones que netegen lo carrer. És tot com primer que partissi a me fer home.


La moglie lo ascolta per un attimo, fa spallucce ed esce di scena. Lui resta lì, incantato, affascinato da quel turbinio di gente, di suoni e di profumi.
Si spengono le luci, il telo di tulle copre la scena, Rafael si mette vicino al boccascena, entra un ragazzo e gli si avvicina.

RAFAEL: Bon dia. Com t’aquirras (te dius)?

RAFAEL P.: Rafael.

RAFAEL: Ah, Rafael com a mi.

RAFAEL P.: Ma jo só tu.

RAFAEL: Com, sés mi?

RAFAEL P.: Fàcil. Tu sés mi (jo) quan jo sigueré gran, jo só tu quan eres petit. Clar?

RAFAEL: Clar. Ma per què sés vengut?

RAFAEL P.: M’has aquidrat, volives tornar enrera en lo temps, reveure la tua minyonia.

RAFAEL: És ver. Jo he deixat en aquí lo cor meu.

RAFAEL P.: Ma com? No veieves l’hora de diventar (venir) gran, de te n’anar, de descobrir la vida, de deixar aqueixa ciutat que poc te podiva donar.

RAFAEL: És ver, me só gitat pel món per me fer home; ne só tornat ple d’anys i estraquitud, llunt d’aqueix carreronet estret, lo goig de la vida havia perdut.

RAFAEL P.: Vine amb mi i veuràs que trobaràs la tua minyonia. Sigui-me.

Lo prende per mano e lo reca con sé. Escono di scena, si spegne la luce del boccascena e si accende quella della scena. Il retino sale. È l’alba.

2a ESCENA

È l’alba. Luci basse rosate.
Entrano in scena Teresa i Joanina, due ragazze, che si alzano presto per andare a raccogliere le olive.

TERESA: Com al sòlit Albertina no arriba mai. Albertì’, mou-te!

JOANINA: Comare Teré’, i no el sabeu, no és una novetat, per culpa d’ella tenim d’arribar cada volta últimes.

TERESA: No, comare Joaní’, no és ella, és la filla Maria que té sempre son.

Mentre aspettano chiacchierano del più e del meno.

JOANINA: Comà’, ma vostra germana Llúcia és sempre festejant amb Miquel lo fill de xu Antoni “Moc al nas”?

TERESA: Comà’, vós teniu un brut (mal) vici: de xistar sempre les persones.

JOANINA: I de quan me séu diventada (séu venguda) així delicada? Que jo sabi, lo xisto no porta deshonor a ningú. A l’Alguer mos trobem tots amb el xisto.

TERESA: A vós, vos agradaria si vos aquidressin Joanina “Saqueta de veré”?

JOANINA: Comà’, vós lo feu per ofendre. Jo l’he dit ingènuament, cara la mia “Gata de marbre”.

TERESA: Ja el sabiva que vos fóra ofesa “Espia dels morts”.

JOANINA: Qui parla “La moninca de Capuana”.

TERESA: A mi, a mi, “La moninca...”, vós sí que séu “Lo cutxo arraiolat”.

JOANINA: Cert que amb aquellos “Morros de xotxo” podeu diure allò que voleu.

TERESA: Ha parlat la bella de l’Alguer... Ma feu-me lo plaier Vós sí que séu “Morros de Xamponya”.

JOANINA: Muda, “Boca de bassa”.

TERESA: I vós “Bocabento”.

JOANINA: “Nas de piricó”.

TERESA: “Nas da tofa”.

JOANINA: “Fatxa antiga”.

TERESA: “Fatxa de cóc”.

JOANINA: “Cap de búmbola”

TERESA: “Cap de bomba”.

JOANINA: “Mascaró”.

TERESA: “Màscara fea”.

JOANINA: “Peus plans”.

TERESA: “Peus rodons”.

Esce in scena Albertina.

ALBERTINA: Mi’ si me la voleu acabar totes dues de vos xistar? Mi’ que tenim de passar una jornada entera ensieme.

JOANINA: És ella que ha començat

TERESA: Jo? Qui fatxa...

ALBERTINA: Basta! Haveu compres?

JOANINA: I Maria?

ALBERTINA: Aguardau que Maria ja està eixint. Marí’, mou-te!

Si sente un suono di campana: è l’Ave Maria. Le donne si fanno il segno della croce.

JOANINA: Marí’, és tocant l’Ave Maria, aixeca-te que és albant dia i lo camí de fer és assai llong.

TERESA: Gana o no gana, menester anar, vós lo sabeu que me tenc de casar.

MARIA: (Uscendo) Só prompta, só prompta, anem. Anem en alegria que mos aguarda l’arbre de l’oliva.

TERESA: Avui tenc de fer almanco un raser, que me tenc de pagar la blanqueria.

Tenendosi sotto braccio escono di scena.
Canzone: COLLIDORA D'OLIVA (Música i lletra: Antoni Cao)

3a ESCENA

Luce a giorno sulla scena e sui due personaggi.

RAFEAL: No me recordava més com era bell lo xatxarar de les dones.

RAFAEL P.: Ara cosa vols veure?

RAFAEL: No el sep. Lo carrer que se desperta, que pren vida.

RAFAEL P.: Aguarda i veuràs amb els ulls tous.

Una donna, Verdina, sta stendendo; vicino a lei una ragazza, Annutxa, che gioca con la corda.

VERDINA: Llorencina, mi’ que tens de gitar lo bací, que està bullint.

Llorencina si affaccia alla finestra.

LLORENCINA: Sempre a mi toca a gitar-lo. Envigui Annutxa.

VERDINA: L’he dit a tu, i tu tens d’anar, que ta germana és massa petita i no hi fa, que l’altro dia és caiguda a dins de la bassa.

ANNUTXA: Sí, és ver, só caiguda a dins de la bassa.

LLORENCINA: És caiguda perquè s’és posada los trócolos meus, així empara a tocar la cosa dels altros.

ANNUTXA: O ma’, Llorencina m’ha dit que així empar.

VERDINA: Està-te muda que no só sorda. (rivolta a Llorencina) Tu tens d’anar, que sés la més gran.

LLORENCINA: Jo me vergonyeig (tenc vergonya) que só fadrineta.

VERDINA: (Rivolta alla figlia Annutxa) Ja té raó ta germana, tens d’emparar també tu.

ANNUTXA: Jo no hi faç, que só petita.

LLORENCINA: De cervell sés petita.

ANNUTXA: O ma’, o ma’, haveu entès?

VERDINA: Ja he entès, i acaba-la de saltar amb aquella corda, que me fas anar lo cap gira-gira, o, si no, te la donc a les anques.

Nel frattempo la Contessa, tutta ben vestita, esce di casa, ha un velo in testa, è pronta per andare a Messa. Con lei c’è la cameriera Angelina.

ANGELINA: Senyora Comtessa, cosa aprivinim, avui, de menjar? Ja el sap que hi són convidats?

COMTESSA: Angelina, ja el sep, són los cosins de mon marit i dos amics meus.

ANGELINA: Si, ma cosa tenc de comprar?

COMTESSA: Lo menjar d’avui siguerà: ris amb butiro al safrà.

ANGELINA: Encara? I per segon?

COMTESSA: Polpetes de ris.

ANGELINA: També! I per dolç?

COMTESSA: Una torta de ris.

La scena ritorna su Verdina e le figlie.

VERDINA: Llorencina, mi’ que estic perdent la paciència.

LLORENCINA: Vosté me pot matar, ma jo no ne git.

La scena si sposta sulla Contessa.

ANGELINA: Excusi, senyora Comtessa, si me permit. També la volta passada havem preparat lo mateix menjar.

COMTESSA: Ah sí? No me record.

ANGELINA: Sempre aquell aprivinim: ris.

COMTESSA: De tota manera lo ris fa bé. Si l’han menjat la volta passada vol diure que l’han agraït, donques lo fem encara.

ANGELINA: Missenyora, vosté ja el sap que los cosins de son marit són habituats a menjar anjonis, porquedos, són tots propietaris de terres i de bestiams.

COMTESSA: Apunt, sigueran estracs de menjar carn. Lo ris, amb el ris no s’esballa mai. Quan era la dama de companyia de la reina, a cort se menjava assai de freqüent ris. Lo ris è un plat noble.

ANGELINA: (tra i denti) I costa poc.

COMTESSA: Cosa has dit?

ANGELINA: Arrés. He dit, ja va bé, com comana vossinyoria.

Si ritorna su Verdina.

VERDINA: Ara a cop de bastó te faç veure jo, si el gites lo bací!

Verdina entra in casa e la figlia apre la finestra e butta il contenuto nella strada.

COMTESSA: Bé, bé, tu aprivini, que jo vaig a missa.

In quel preciso momento viene investita da un getto, sporco, d’acqua.

COMTESSA: Déu meu! Cosa és succeït (Si odora) Mare de Déu! Això... això és...

Verdina si affaccia alla finestra.

VERDINA: Senyora Comtessa, perdoni ma filla, per la pressa de gitar-lo, no l’ha vista. Ma ja l’he ben matxucada jo amb el bastó. Deman encara excusa (Poi, volgendosi verso la figlia). Després quan ve ton pare prengueràs lo resto!

ANGELINA: Ai, qui desgracia! Torni a casa, senyora Comtessa. Qui olor!

COMTESSA: Lo vestit nou (poi toccandosi i capelli bagnati). Los cabells! Oh Déu meu! Oh Déu meu!

La Contessa esce di scena con la cameriera che cerca di asciugarla con il grembiule.

Canzone: “QUATRE QUILONS” (Música i lletra: Pino Piras)

4a ESCENA

Entrano in scena i due Rafael. 
Luce a giorno.

RAFAEL: Ah, pobres minyones de l’Alguer! Manco mal que avui cada u té lo cesso en casa. 

RAFAEL P.: Eh sí, la vida era més dura... Ma anem envant.

Mentre parlano la strada si anima: il barbiere, con il suo camice bianco, spazza di fronte alla sua bottega; il calzolaio esce con il deschetto, banchetto e scarpe da riparare; la negoziante di alimentari apre il negozio e la sarta prepara i vestiti che le sue sartine cuciranno.
Rafael guarda, e riconosce i personaggi della sua infanzia.

RAFAEL: (Indicando il barbiere) Ma aquell és... és Josep lo barber...

RAFAEL P.: Sí, és pròpio ell... Josep lo barber... I aquell qui és? (Indicando il calzolaio)

RAFAEL: És xu Joan Antoni. Sempre igual, amb el davantal i la mesa. (Entra una donna) Mut, no me diguis arrés. Aquella és xa Consolata, la mestra de cosir. Just?

RAFAEL P.: Just.

JOSEP: Aquest carrer és sempre brut, cada dia la mateixa història. (E con la scopa spazza il suo angolino)

JOAN ANTONI: Bon dia a tots. Josep sempre enrabiat. Calma-te, que te fa mal, i gosa-te la jornada.

JOSEP: Joan Antò’, parles bé tu que no tens negoci; te prens la mesilla, lo martell, la pega i les botes velles i ja va bé així.

JOAN ANTONI: Fes també tu com a mi. Seu-te i pren-te lo sol.

(Josep non gli risponde e continua a spazzare di fronte al proprio negozio. Intanto Consolata, la sarta, sta riordinando le sedie per le sue ragazze che, da lì a poco arriveranno, dovranno cucire. 

JOAN ANTONI: Consolata bella, com va?

CONSOLATA: Com xu Esteve, seguda al bací comptant moneda.

JOAN ANTONI: Bé, massa bé, poguessi fer-lo jo! És ver que estic tot lo dia segut, ma moneda... arrés. I les minyones quan arriben? 

CONSOLATA: Ara, arriben ara... (E continua a sistemare le sedie e il cucito)

Arrivano dei bambini e si mettono a giocare a cavallo alla monta.

MINYÓ 1: Salvador, aió que juguem a cavall a la paret.

MINYÓ 2: A qui toca posar a sota?

MINYÓ 3: Fem la compta. Qui ixi posa sota.

MINYÓ 4: Compt jo. (Recita una filastrocca)

MINYÓ 5: Són eixits Joan i Felicino. Dài, posau-vos a sota.

MINYÓ 6: Sempre a mi toca!

I ragazzi incominciano a giocare.

JOSEP: Eixiu-vo’n d’en aquí, o vos arruix tots!

MINYÓ 1: Lo carrer no és lo sou, que és de tots.

JOSEP: Mut! O te donc un cop d’escombra al cap.

MINYÓ 2: Mi’ que no mos fa por.

JOSEP: Tu mut, que ja te coneix, quan trob a ton pare ja li dic jo que manques de respecte a la gent gran.

MINYÓ 3: Quan la gent gran és prepotenta.

JOSEP: Qui ha parlat? Fes-te veure.

MINYÓ 4: Qui por, ara me tremol tot!

JOSEP: Vine, que te fas tremolar jo!

MINYÓ 5: Tru-tru, pallatxeta.(Fa una pernacchia)

JOSEP: (Li insegue con la scopa) Ah! Si vos aguant, fills de mitges, vos tronc l’esquena!

MINYÓ 6: Fugim tots!

RAFAEL: Sempre los mateixos, los minyons! Lo temps passa ma ellos no canvien mai.

Canzone “CARRERONET” (Lletra: Rafael Catardi; Música: Ciro Fadda)

5a ESCENA

Arrivano due delle quattro sartine: Paolina e Carmelina, allegre e sorridenti.

PAOLINA: Bon dia a tots. Bon dia, la me’.

CONSOLATA: Seu-te i comença a desfilsir aqueixa gonella.

PAOLINA: A mi me toca sempre desfilsir, no me fa fer altro.

CONSOLATA: Muda i treballa, quan sigueràs bona a desfilsir te dongueré a enfilsir.

CARMELINA: Jo cosa tenc de fer, la me’?

CONSOLATA: Tens de fer aqueix vorell, los punts que siguin petits i molls; mira que no se vegin a l’endret.

CARMELINA: Va bé, la me’.

Arrivano le altre due ragazze: Andreana e Gineta.

ANDREANA: Excusi, mamai Consolà’.

CONSOLATA: Vosaltres dues sempre en retard. Avui qual és l’excusa?

ANDREANA: La mama teniva menester de mi, que li aguantessi la criatura, que teniva de portar lo pa al forn.

CONSOLATA: Andreana teniva aqueixa d’excusa, i tu cosa tens?

ANDREANA: Ella era amb mi.

CONSOLATA: Tu està-te muda i posa-te lo runco al bací. Vull entendre Gineta. Parla!

GINETA: Jo só arribada en temps, he aguardat a ella, així he fet tard.

CONSOLATA: Ja anau bé totes dues: Bibí i Bibò. Seieu-vos i treballau.

PAOLINA: La me’, mos diu un conte, una rondalla?

CARMELINA: Sí, la me’, conti-mos aquella de “Les dues orfeneles”.

TOTES: Sí, la me’, conti!

CONSOLATA: Després, ara traballau que sem en retard amb la roba.

La maestra di cucito esce di scena ed entra in casa.

CARMELINA: Paolí’, ahir he vist lo jove tou.

PAOLINA: I com has fet a el veure? Alhora sés anada a l’estació?

CARMELINA: Ei, he acompanyat mamai Rosa, i l’he vist, amb el boneto de cap d’estació al cap.

PAOLINA: T’agrada, com lo trobes? És bell, ver?

CARMELINA: Ja és bell. I lo tou, Andreà’, com és?

ANDREANA: Ah, jo só una reina.

GINETA: I per què sés una reina?

ANDREANA: Perquè lo jove meu és lo “rei”.

GINETA: De xisto és “Lo Rei”. 

ANDREANA: Sempre rei és, donques jo só la reina. Més a presto, Carmelí’, i lo tou?

Carmelina si guarda intorno con fare sospetto.

CARMELINA: Parla a poc, que si se n’abija la mestra me resbofia i lo diu a la mama.

GINETA: Per què, en casa no saben arrés?

CARMELINA: No. A la mama, Pere no li agrada; diu que pareix un “saluda rei”, sempre saludant i mirant totes les finestres, que se creu bell.

PAOLINA: I quan l’hi vols diure? Quan te cases?

CARMELINA: Muda, avui passa a me veure.

PAOLINA: Si se n’abija la mestra!

CARMELINA: Té de venir en aquí amb l’excusa de se fer fer una vestimente. Muda, que és tornada la mestra.

CONSOLATA: Treballant estau o xatxarant?

ANDREANA: Traballant, mamai Consolà’.

Nel frattempo arriva un bel ragazzo, tutto impomatato, con passo sicuro si avvicina alle ragazze.

CARMELINA: Mi’-lo, mi’, és vengut, qui vergonya!

PERE: Bon dia a totes, belles minyones. (le ragazze ridono)

CONSOLATA: Per plaier, gira los tacons i vés d’on sés vengut.

PERE: I cosa he dit? He vist totes aqueixes gallines i me só complimentat.

CONSOLATA: Vés, bé me’, que tu en aqueix galliner no biques.

PERE: Ma cosa ha comprès? Jo só vengut per me fer una vestimenta.

CONSOLATA: Qui vestimenta vols? En gabardina, en flanella, en llaneta, a un pit, doble pit. Com la vols?

PERE: I calmi-se i deixi-me pensar. La vull en príncep de Gal·les i a doble pit. Jo vull roba fina.

CONSOLATA: Aixecat de petit! Va bé, alhora passem a les mesures, i no te moguis d’en aquí.

La maestra va a prendere il metro, la matita e la carta per scrivere. Nel frattempo il ragazzo parla con Carmelina.

PERE: Aqueixa tarda mos veiem?

CARMELINA: Quan acab de cosir, fes-te trobar a la cantonada del carreró. (Poi spaventata) Allarga-te, que està arribant la mestra!

CONSOLATA: Vine en aquí, tu, que sés anant arronsina-arronsina com la terra de Catxeto.

PERE: Ma no me pren les mesures una de les minyones?

CARMELINA: (alzandosi repentinamente) La me’, l’hi mesur jo?

CONSOLATA: Qui generosa que me restes. Calla a la muda i seu-te!

CONSOLATA: T’agradariva no? A tu les mesures te les prenc jo.

PERE: Ma com? És sempre una minyona que mesura, i pròpio a mi me les pren vosté?

CONSOLATA: I cosa vols, avui me gira així. No la vols més la vestimenta?

PERE: Hi tenc de pensar. A mos veure, xa Consolà’.

CONSOLATA: Com vols tu. Vés, bé me’, i vés a fer el gall d’una (a una) altra part. I vosaltres traballau. Que n’hi volen vint de vosaltres per jumpar a mi.

Il ragazzo va via.

Canzone “LO GALL” (Música i lletra: Antonino Dalerci)

6a ESCENA

RAFAEL: Sempre atuada, xa Consolata... No se feva fregar així fàcilment.

RAFAEL P.: Ma les minyones ne sabiven una més del dimoni.

Nel frattempo Josep, il barbiere, è alle prese con un cliente.

RAFAEL: Oh-oh, Josep és en dificultat!

RAFAEL P.: Sí, té de combatar amb un client difícil, cada volta és una matana.

CLIENT: Josep, me recoman, fes una cosa per bé: posa-me aquella “bril·lantina” que saps tu.

JOSEP: Deixa fer a mi. (entrano dentro il negozio)

JOAN ANTONI: (rivolto a Consolata) Ara Josep li apatxiga dos quilons de “bril·lantina”, així s’está mut.

CONSOLATA: És fixat que agradi a les dones quan té los cabells empomatats.

JOAN ANTONI: Aguarda quan ixi a fores, l’agueio que li donc.

CONSOLATA: Joan Antò’, deixa perdre.

JOAN ANTONI: No, que riem.

Escono fuori dal negozio Josep e il cliente.

JOAN ANTONI: Nicola, qui bella pentinadura que te canta... peró...

CLIENT: Però cosa? Parla, cosa hi ha?

JOAN ANTONI: Me pareix, dic, no sep, me pareix que hi sigui un cabell fora de lloc... No trobes també tu, Consolà’?

CONSOLATA: Forsis tens raó. Si, d’aqueixa part... (e così dicendo, lo tocca)

CLIENT: Ferma! No toquis! Josep mira tu.

JOSEP: (stando al gioco e sistemando i capelli) Espera, un altro poc de “bril·lantina” i tot torna a posto.

JOAN ANTONI: Ara sí que és a posto. Nicola, ara totes les dones restaran encantades.

JOSEP: Tot a posto, ara pots anar a te fer mirar de les minyones de l’Alguer amb aqueixa bella cabellera que te canta.

Mentre dice queste parole fa l’occhietto a xu Joan Antoni e alle sartine.

CLIENT: Bé, bé, só massa content. (esce di scena)

JOSEP (rivolto ai presenti) Esperem bé, amb tota l’aigua que li he posat al cap, altro que “brillantina”! Cada volta tenc d’apatxigar-li los cabells i no li basta mai.

JOAN ANTONI: Josep, mi’ que Nicola és maco, si se n’abija que li has posat l’aigua, aquell torna i te fa bordell.

JOSEP: I que torni. Lo cavall enmig de la vinya me posa.

Ritorna Nicola, il cliente, infuriato e ha il ciuffo scompigliato.

JOAN ANTONI: Mi-lo, mi’, que està tornant. Aguanta’l.

CLIENT: Josep, cosa m’has posat al cap? No era la “bril·lantina” mia!

JOSEP: Ja t’he posat la tua...

CLIENT: No és possibile, los cabells no se foren alçats així al vent, que foren estats ben apatxigats.

JOSEP: Hi siguerà estat massa vent.

CLIENT: Se són alçats drets i pròpio en fatxa de xu Gabriel, a les quatres cantonades, mentre passaven dues belles minyones... i m’han vist així... tu me tens de pagar los danys.

JOSEP: Jo no pag arrés i deixa-me treballar.

CLIENT: Tu has acabat de treballar, que jo t’arruín de les mans mies.

Il cliente cerca di afferrare Josep alla gola, ma viene fermato da Joan Antoni e da Consolata.

JOAN ANTONI: Ferm, Nicola, cosa estàs fent?

JOSEP: Deixa-me anar, deixa-me anar, que tenc de treballar, mi’ que só nervós.

CLIENT: Tu me l’has fet de propòsit per m’arruinar. Diu-me cosa m’has posat al cap? Aquella no era la “bril·lantina” mia... La “bril·lantina” mia un esquerço així no me’l fóra fet... I en fatxa de dues minyones...

JOAN ANTONI: Qui vergonya! Pròpio en fatxa de dues minyones. Josep, eh! Qui desgracia!

CLIENT: Ara só compromitit...

CONSOLATA: Té raó, és compromitit... ara qui el vol més? Qui se’l casa?

CLIENT: Eh! Ma tu me la pagues! (cerca ancora una volta di acchiapparlo, ma viene fermato)

JOSEP: Està-te ferm. Deixa-me treballar i vés-te’n.

CLIENT: No, tu me la tens de pagar...

JOSEP: Vés-te-’n i deixa-me treballar, mira que tenc lo rasor a mans. (Glielo fa vedere)

CLIENT: (allontanandosi) Eh, ma no acaba en aquí, jo te denunç.

JOSEP: Vés en bona hora. Clients com a tu millor a los perdre que a trobar-los.
I ara li faç també la cançó.

Canzone “LO XUFO” (Música i lletra: Josep Loi)

7a ESCENA

Ritornano in scena i due Rafael.

RAFAEL: M’era olvidat que a l’Alguer se feva lego a balzigar.

RAFAEL P.: Era un vici un poc de tots... Amb la bàlziga se dieven tantes coses que no se podiven diure en fatxa.

RAFAEL: Mira, mira, cosa està fent Joan Antoni

Nel frattempo il calzolaio si alza e va a prendere il mandolino. Si siede, lo accorda e prova a suonare.

RAFAEL: Joan Antoni com cada dia, se pren lo mandolí i se posa a sonar.

RAFAEL: Ja me record.

PAOLINA: Xu Joan Antoni, soni lo mandolí així nosaltres ballem un poc. La me’, mos podem reposar un poc?

CONSOLATA: Un poc, no assai.

JOAN ANTONI: Cosa vos son per ballar?

CARMELINA: “L’amor si fa per ridere...”

GINETA: Si, xu Joan Antoni, soni aquella.

Il calzolaio suona e le sartine ballano. “L’amor si fa per ridere, per ridere, l’amor si fa per ridere e ballar.” Le prime a ballare sono Carmelina con Ginetta. Al suono del mandolino tutti escono ad ascoltare: il barbiere e la negoziante.

CARMELINA: Ahi!

GINETA: Cos’hai?

CARMELINA: Sono ferita.

GINETA: Dove?

CARMELINA: Alla manuccia, perché voglio ballare con Adrianuccia.

Musica: ballano Adriana e Carmelina.

ADRIANA: Ahi!

CARMELINA: Cos’hai?

ADRIANA: Sono ferita.

CARMELINA: Dove?

ADRIANA: Alla gambina, perché voglio ballare con Paolina.

Musica: ballano Adriana con Paolina.

PAOLINA: Ahi!

ADRIANA: Cos’hai?

PAOLINA: Sono ferita.

ADRIANA: Dove?

PAOLINA: Al cuore, perché voglio ballare con il mio amore.

Joan Antoni smette di suonare, le ragazze si fermano.

PAOLINA: Per cosa ha acabat de sonar, xu Joan Antoni?

JOAN ANTONI: Que és arribada Dominiquina. Vine, Dominiquí’!

DOMINIQUINA: Bon dia, xu Joan Antoni, só venguda a sonar lo mandolí.

JOAN ANTONI: Seu-te, pren-te una cadira. Has estudiat?

DOMINIQUINA: Poc, per cosa mon germà voliva lo mandolí, i jo teniva por que me’l tallessi.

JOAN ANTONI: Tens d’estudiar, si vols ésser una minyona a la moda. Comença.

Dominiquina incomincia a suonare e sbaglia qualche nota.

JOAN ANTONI: Atuada, en aquí has esballat. Comença de cap (i de nou).

FRANCISCA: (affacciandosi alla finestra) Joan Antò’, assai ne tens amb aquella greixonera, que me despertes a mon marit que és dormit, que ha fet nitada!

BOTIGUERA: Sí, a la taverna a s’embriagar.

JOAN ANTONIO: Cosa estàs dient? Almanco dormi de més al so del mandolí.

BOTIGUERA: A l’Alguer ja el coneixeu, és un home d’instrucció...

JOAN ANTONI: Tu torna-te’n on sés eixida.

CONSOLATA: Sí, és ver, ha estudiat al llibre del margalló.

Tutti ridono.

BOTIGUERA: (rivolto alle sartine) I vosaltres, si voleu un poc de instrucció, anau on és ell.

JOAN ANTONI: Pròpio així. Si voleu emparar a sonar, veniu on és mi.

FRANCISCA: Sí, ha obert una acadèmia a la torre del Bastió.

JOAN ANTONI: A tu te l’obr jo, lo cap, amb un cop de martell ben assentat.

ANDREANA: Alhora mamai Consolà’ anem totes a sonar on és ell?

JOAN ANTONI: Hi ha poc de riure. Una dona avui, poc importa si sap recamar o cosir, si vol comparir, si vol figurar, si vol fer un bell matrimoni, se té de comprar un mandolí.

BOTIGUERA: (rivolto alle sartine) Me recoman vosaltres, demà totes a comprar lo mandolí.

GINETA: La mestra, jo me vull casar, no hi vénc a cusir, vaig lego a me comprar lo mandolí.

CONSOLATA: Si te mous d’aquí te tronc les anques. Treballa!

JOAN ANTONI: Cosa ne compraneu vosaltres de moda, parlau amb la gent instruïda i vo’l diguerà: una dona de respecte no és perfecta si no el té.

BOTIGUERA: Francí’, has comprès? Per això que ton marit torna a casa embriac... per cosa tu no el tens.

FRANCISCA: Joan Antoni, on se compra aqueix mandolí, que vaig lego? Deix los minyons sense menjar ma me’l compr. Eh, bala!

CONSOLATA: Francí’, poc importa que te manqui lo sedàs i lo brager per calentar tos fills, basta que amb quatres cordes mos alegri lo carrer.

JOAN ANTONI: Ei! Pròpio així. Ma cosa ne compreneu vosaltres, tornau en casa i tapau-vos amb una flassada.

FRANCISCA: No t’enrabiguis Joan Antò’, que te donem agueio sol per riure.

BOTIGUERA: Calma-te, que te fa mal.

Tutti ridono, Joan Antoni prende il deschetto ed esce di scena.

Canzone “JOAN ANTONI BIC RUIU” (Música i lletra: anònim)

8a ESCENA

Siamo di pomeriggio.

RAFAEL: Sem arribats a la tardeta, lo sol se visti d’or, los nígrils se consiguin...

RAFAEL P.: ... lo sofregit bruja a la paella.

ANDREANA: La me’, podem anar en casa, són ja la cinc.

CONSOLATA: Posau tot a dins i anau rectes en casa. (le ragazze escono di scena e portano via tutto)

PAOLINA: Bona tarda, la me’, mos veiem demà.

CONSOLATA: Anau en bona hora.

Entra una donna, Rosa, con una sedia, si siede vicino all’uscio e si mette a sferruzzare.

CONSOLATA: Com va, xa Rosa, tot bé?

ROSA: Gràcies Consolà’, só dabaixada a me prendre un poc d’ària.

Consolata si siede e continua a cucire. Rafael si blocca... si emoziona... indica con il dito la donna.

RAFAEL: Déu meu! Ma aquella és... la mama! (le va incontro, ma il ragazzo lo ferma)
O ma’, o ma’, só jo, Rafael! (poi si volta verso il ragazzo) No m’entén...

RAFAEL P.: Cert, no te pot entendre, fa part del passat.

RAFAEL: Ma jo la puc veure, tocar-la... (e così dicendo, tocca la donna che sente come un brivido di freddo.)

ROSA: He entès passar un vent fred...

CONSOLATA: Posi-se l’eixal.

La donna lo mette e poi si siede.

RAFAEL: O ma’! Com és bella! O ma’! Ha posat totes les esperances d’ella a damunt meu. O ma’, só tornat Só Rafael sou!

RAFAEL P.: Ja, tot és com primer, manca sol ella.

RAFAEL: No habita més al meu carreronet... Me voliva esperar... ma no ha pogut.

Rafael si avvicina e le dà un bacio sulla fronte.

RAFAEL: O ma’, li vull bé (si allontana e la donna si tocca la fronte).

CONSOLATA: Ma cosa té avui, no se senteix bé?

ROSA: Si, filla mia, ja estic bé... sol que m’és pareixut que calqui u me besessi la front.

CONSOLATA: Siguerà la idea sua, ara estigui tranquil·la.

ROSA: Siguerà estada calqui ànima que me vol bé. Ara me’n vaig en casa. Bona tarda Consolà’. (Esce di scena)

CONSOLATA: Bona tarda, xa Rosa... (esce di scena)

La canzone “UNA VEU QUE VE DE LLUNT” (Música i lletra: Àngel i Franco Ceravola)

9a ESCENA

Entrano in scena due giovani: Diego e Mario.

DIEGO: T’he dit que tenc de fermar-la; li tenc de parlar.

MARIO: Diego, ma com fas? Aquella no se ferma, no t’escolta...

DIEGO: Mario, creu-me, me só abijat que me mira, que li interés.

MARIO: Ma sés segur que passi pròpio d’aquí?

DIEGO: Cada dia torna de la campanya en aqueixa hora i passa en aqueix carreronet. Ara vés-te’n o, si no, si te veu no se ferma.

MARIO: Jo m’amag en aquell rocó. (esce di scena)

Diego passeggia ed aspetta.

RAFAEL: Un enamorat que fa la posta a la jova.

RAFAEL P.: I tu l’has mai fet?

RAFAEL: Si, aqueixes coses me donen tanta nostalgia

Sopraggiungono tre uomini: Miquel, Felip e Àngel; sono un po’ brilli, il loro andamento è incerto.

MIQUEL: Felip, Àngel, mirau si hi és lo carabiner de ma muller a la finestra...

FELIP: (guardando verso la finestra) No hi ha ningú. Via llibra.

MIQUEL: ... no, per cosa si aquella me veu me fa muntar lego en casa. Aió, que anem a mos fer una tasseta... feu a poc, que no mos entengui.

ÀNGEL: Aió, a poc a poc...

Camminano tutti e tre piano, per non far rumore, guardinghi e sospettosi, ma nello stesso tempo traballanti e insicuri.

DIEGO: Bona tarda, xu Àngel.

ÀNGEL: Oé, bé me’, i tu cosa hi fas en aquí? A calcigar merda de gata, no?

DIEGO: No, estic aguardant lo companyó meu, Mario.

ÀNGEL: Bufa-me l’ull

MIQUEL: Sssssss! Feu a poc, que ma muller és l’espia dels morts, i entén tot.

DIEGO: Xu Miquel, també vosté hi és?

MIQUEL: Sssssssss! Mut, tanca-te aquella boca.

Si affaccia alla finestra Francisca, la moglie di Miquel.

FRANCISCA: Ja ne sés acudit? Passe-ne en casa, brut embriagoni!

MIQUEL: Per plaier està-te muda, no parlis així en fatxa des companyons meus.

FRANCISCA: Munta-ne en casa, i vosaltros retirau-vos que feu més bé, no vos basta encara?

FELIP: Bona tarda, Francisqueta.

FRANCISCA: Vés i retira-te per les carretes, que no t’aguantes manco en peu.

ÀNGEL: Mentida! Nosaltros no havem tocat manco una tasseta. Ver Miquel? Diu’l tu.

MIQUEL: Te’l jur, Francisqueta mia. Mi’! (e così dicendo incrocia le dita e ci bacia su)
Jurau també vosaltros. (Felippo ed Angelo giurano anche loro).

FRANCISCA: T’he dit de muntar o te tir una olla d’aigua al cap.

MIQUEL: Passa-ne a dins o, si no, quan munt entenguerás (si toglie la cinghia dai pantaloni). Àngel, Felip, aguardau, la dom i torn lego.

Miquel entra nel portone, si sentono rumori di piatti e urla. Miquel si affaccia alla finestra.

MIQUEL: Anau vosaltros, que a mi m’és venguda una dolor de cap, ma una dolor de cap, que quasi quasi me’n vaig a llit. Bona nit.

ÀNGEL – FELIP: Bona nit Miquel.

ÀNGEL: Aió Felip, que anem a la taverna de xa Dorosita a mos banyar la gola, que la tenc seca.

Tutte e due vanno verso la taverna ed escono di scena. Entra una ragazza con un fascio di fiori in mano. Diego le va incontro.

DIEGO: Bona tarda, aquella jove. Són flors campanetes, on les puc cullir?

CAMPANYOLA: Són a la tanqueta, que de roses és plantada i en flors són també les bardisses de roses perfumades; enmig de l’herba són belles de recollir les flors campanetes, que el cor te fan batir: din, don, dan.

DIEGO: (prendendole la mano e mettendosela sul cuore) Escolta com bati lo cor meu.
La flor més bella no la trobaré a la tanqueta... és a tu que la deman ara.

CAMPANYOLA: L’amor que sempre espera, que per a mi és cara la flor de primavera.

DIEGO: Pel cor que sempre espera una floreta d’amor...

Insieme escono tenendosi abbracciati.
Canzone “LES FLORS CAMPANETES” ( Música i lletra: Josep Loi)

10a ESCENA

RAFAEL: Beada juventut! Quants records, quantes esperances!

RAFAEL P.: Lo temps passat és passat i no torna més.

RAFAEL: Està fent nit al meu carreronet...

RAFAEL P.: ... ma la vida continua.

Escono dalla taverna due uomini ubriachi. Sono: Àngel e Felip.

FELIP: Aguanta-te bé, Àngel, que me pareix que lo carrer sigui tot a forats. Quan sem entrats a la taverna era sencer i ara és tot a forats.

ÀNGEL: Qual, de carrer? Jo ne veig dos.

FELIP: Tu no te preocupis, vés sempre dret que no esballes.

ÀNGEL: Jo prenc aquell de mà dreta i tu aquell de mà esquerra.

I due si dividono, Àngel canta e si ferma di fronte a un palo.

ÀNGEL: «Vado cercando l’ombra, vado cercando l’ombra e non la posso trovar» (togliendosi il berretto) Excusi, me fariva lo plaier de me diure qui hora és? (silenzio) Mi’ que és un gran mal educat, li estic dient per plaier de me diure qui hora és i no me respon. (silenzio) Felip, aqueix no me vol respondre. Mal educat!

Arriva Felip.

FELIP: (rivolgendosi al palo) Excusi senyor, ma lo companyó meu és un poc begut. Vine, Àngel. Però vosté ja és un poc mal educat, ja podiva respondre. (silenzio) Deixa perdre, Àngel, té d’ésser forister, no comprén l’alguerès.

ÀNGEL: Excusi quel signore, me lo sa diure che ore sono? A pelchè devo di ritornare a casa che devo salpare in mattinata. (silenzio) Felip, no sol és foraster, ma és també mal educat i sord.

FELIP: Deixa perdre, Àngel.

ÀNGEL: Maleducato!

FELIP: Male asciacato!

ÀNGEL: Male incorporato!

FELIP: Male intragnato!

ÀNGEL: Male angendrato!

FELIP: Aió, Àngel, que anem a despertar Miquel. Quissà que mos dongui una tasseta per mos poguer resserenar.

Si dirigono verso la finestra di Miquel e cantano “O Miquel davalla lego”, solo il ritornello.

ÀNGEL: Aió Felip, que ell ja està bé colgat al llit, reposant en llençolet, i nosaltros de la set sem girant-mos a bacallà.

FELIP: (rivolto alla finestra di Miquel) Que tu siguis de cor dur, Miquel meu, estent a creure, si no mos dónes de beure nosaltros mos n’anem.

E vanno via cantando.

Canzone “O MIQUEL DAVALLA LEGO” (mùsica: Agustì Arrigotti; lletra: Antoni Adami)

11a ESCENA

Silenzio in scena: siamo in piena notte.

RAFAEL: Tot és silenci! És arribada la nit que amanta amb el sou vel negre la ciutat. Dormi lo meu carreronet.

RAFAEL P.: No encara, calqui u no dormi.

RAFAEL: Qui siguerà mai?

FAFAEL P.: Los cors dels enamorats no tenen repòs.

Arriva un ragazzo: Vicent, fa un fischio, una finestra si apre, si affaccia una ragazza, Lluïseta.

LLUÏSETA: Vicent, sés tu?

VICENT: Si só jo Lluïsé’. Cosa eres, ja colgada?

LLUÏSETA: Sí, feva fred i me só colgada. Ma per què sés vengut així tard?

VICENT: Estava acabant de sistemar les redes. Demà eixim.

FRANCISCA: (da dentro) Tanca aquella finestra que fa fred i passa a te colgar. I dius al jove tou que véngui en hores més cristianes.

LLUÏSETA: (rivolta alla madre) Ja vénc lego, dormi-se. Vicent, hi sés encara? No te veig.

VICENT: Só en aquí. Dabaixa, que te tenc de diure una cosa.

LLUÏSETA: No me la pots diure d’en aquí?

VICENT: No, que m’entenen.

LLUÏSETA: Parla. Cosa vols?

VICENT: (a bassa voce) Dabaixa i dóna-me un bas.

LLUÏSETA: Cosa has dit? No te comprenc.

VICENT: (sempre a bassa voce) De me dar un bas.

LLUÏSETA: Un braç? Ma cosa estàs dient?

VICENT: (a bassa voce) No un braç, ma un bas.

LLUÏSETA: Ma tu sés maco, si se ne abija la mama!

VINCENT: Ta mare dormi i no se ne abija de res. Dabaixa i dona-me un bas.

LLUÏSETA: No, tenc por.

VICENT: Sí, dabaixa.

LLUÏSETA: No, t’he dit de no.

VICENT: Si no dabaixes jo no me’n vaig d’aquí.

VEU: I dabaixa i dongue-li aqueix bas, així se’n va que tenim de dormir! I qui raio!

Lluïseta scende e furtivamente si abbracciano... lui la guarda estasiato.

VICENT: Sés com una fada vestida de vel... tremola lo cor meu si te mir... Bona nit, amor meu. Sés com una estrella del cel que dónes llumera a la nit...

Canzone “SÉS COM UNA ESTRELLA” (Música i lletra: Àngel i Franco Ceravola)

12a ESCENA

Ore veramente c’è silenzio nella piccola strada. I due Rafael si mettono al centro della scena.

RAFAEL P.: Ara sí que lo tou carreronet dormi. Ara és tot tou! T’és agradada la jornada que has passat? Cosa ne dius dels tous records?

RAFAEL: És estada una experiència meravillosa. No el sep com he pogut estar a llunt d’aqueix carreronet, de la ciutat, de la gent mia.

RAFAEL P.: Recorda-te de l’Alguer tua, recorde-te de la tua marina, lo carreró petit i obscur és encara com l’has deixat.

RAFAEL: Les muralles són sempre com alhora, i les torres són les roques fortes. Són records que poden destruir l’home.

RAFAEL P.: Alhora, cosa has decidit Rafael, te’n vas una altra volta o restes per sempre?

RAFAEL: Rest. He decidit de restar per sempre. La vida mia me l’he feta, la vellesa la vull passar en aquí. No puc més estar a llunt d’aquesta ciutat. No passa dia, no passa hora que jo no pensi a tu, o Alguer mia

Canzone (Recorda-te’n) “ALGUER, LA TUA MARINA” De: Pinutxa Ginesu
(En record del Poeta Antoni Balzani)

FINE